A mida que s’allunyava de la gent, el silenci oferia més i més pressió; podia sentir com el silenci l’oprimia mentre només tenia esma de veure’s les sabates avançar de forma intermitent: ara el peu dret, després l’esquerre. El cap sempre avall, l’esquena sempre corbada. Passa rere passa, hora rere hora.
No hi és que hi hagués silenci, sinó que el silenci ho era tot. No se'l sentia sinó a ell. Quan tenia un moment de valor i en un llampec d'esma gosava aixecar la mirada, no veia sinó sorra i cel. Havia caminat molt, però ara era enlloc, vestit de silenci i rodejat de sorra i cel. Res havia canviat de feia dies, però en aquell instant es va sentir més sol, encara.
De sobte un regal inesperat; arrencà a córrer en direcció a l’únic arbre de les darreres cinc-centes mil passes i set dies de set. Però en arribar aquest havia esdevingut, com si d’un joc de crueltat es tractés, sorra sota el cel. Va deixar caure els seus genolls clavant-los en l’arena mentre rumiava quin dels déus podria tenir tan poca compassió. Somiava enfonsar les mans a la terra argilosa i modelar amb ella una figura amb qui intercanviar unes paraules; somiava els seus dits fent lleugers moviments circulars que donaven forma a les seves espatlles, somiava el moment en què els seus llavis estiguessin imperfectament moldejats; tan imperfectament, que el bes fos l’acte inevitable i últim que li donés l’alè de vida.
Va esperar tres mil somnis assegut sobre la sorra, sota el cel, però ella mai no va dir res.
No hi és que hi hagués silenci, sinó que el silenci ho era tot. No se'l sentia sinó a ell. Quan tenia un moment de valor i en un llampec d'esma gosava aixecar la mirada, no veia sinó sorra i cel. Havia caminat molt, però ara era enlloc, vestit de silenci i rodejat de sorra i cel. Res havia canviat de feia dies, però en aquell instant es va sentir més sol, encara.
De sobte un regal inesperat; arrencà a córrer en direcció a l’únic arbre de les darreres cinc-centes mil passes i set dies de set. Però en arribar aquest havia esdevingut, com si d’un joc de crueltat es tractés, sorra sota el cel. Va deixar caure els seus genolls clavant-los en l’arena mentre rumiava quin dels déus podria tenir tan poca compassió. Somiava enfonsar les mans a la terra argilosa i modelar amb ella una figura amb qui intercanviar unes paraules; somiava els seus dits fent lleugers moviments circulars que donaven forma a les seves espatlles, somiava el moment en què els seus llavis estiguessin imperfectament moldejats; tan imperfectament, que el bes fos l’acte inevitable i últim que li donés l’alè de vida.
Va esperar tres mil somnis assegut sobre la sorra, sota el cel, però ella mai no va dir res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada