Dijous, 20'25h. Surt del cotxe, s'espolsa les sabates al replà, entra a casa i s'asseu a taula com cada vespre, fent anar la cadira de ròssec taula endins, tot suspenent el cul, ingràvid, esperant l'instant precís per deixar-lo caure a plom sobre el seient de palla foradat. Arrufa el nas i mira enlaire, topant inesperadament amb la foto de la iaia. Per un instant sembla que, allargassant el nas, provi d'esbrinar què hi ha per sopar. (ancestrals) tradicions canines arrelades a la terra.
Descansa els braços peluts sobre la taula i la suor s'enganxa al mantell de cuadrets de plàstic. Expira llargament, la gana li menja la paciència i la iaia Dolors, poblada de canes i amb una actitud impertèrrita no deixa d'observar-lo amb gest atent i sever. Tot d'una li cau un filet de saliva llavi avall; sembla ben bé una planta enfiladissa, vençuda per la gravetat, deixant-se tombar balcó avall en una casa regia d'un barri malagueny. Agafa la cullera de ferro amb la ma dreta i, com si fos un pintor, l'allunya mentre observa amb un ull gandul com dins s'hi deforma la seva cara, una cara ruda i sense afaitar que amb prou feina sosté entre els llavis un cigar que ja no fumeja. Per un instant està temptat d'agafar el diari, però hi renuncia perquè amb el que trigaria a repassar els resultats d'ahir ja tindrà (pensa) el plat a taula. Així s'estalvia plegar-lo -es convenç-.
Agafa la forquilla de plàstic i la posa a la dreta del plat, darrera del got amb la sanefa, al costat de la banda sense dents del ganivet. Dóna dues voltes horàries inverses al tap de l'ampolla de xibeca i la vessa (en part) dins del got. De sobte el saler es veu diferent. També es deforma. Temptat d'agafar el comandament de la televisió, es distreu xiulant el gos, i quan aquest arriba el fa fora: «ara no!», li engalta l'animal. Petits renecs germinen tendres a la seva ment mentre un tampó li estampa, ara sí, ara també, una imatge al bell mig de la consciència: «macarrons, que bons», «macarrons, que bons», «macarrons, que... prou!!». Hipocondríac de raça (són molts anys de dedicació), decideix passar llista a tots i cadascun dels mals que li colpegen la salut, del fetge al nord, sud, est i oest, però ni així aconsegueix foragitar la imatge d'un tros de pa (de pagès) amb tomata que vessa oli d'oliva pels descosits; per un moment s'imagina com l'oli li vessa celles avall, dens, verdós, i empeny la llengua enfora tot buscant-se ansiós la comissura dels llavis: «Encara tenen gust de coco dels pebrots!». Mira que ho va dir ell, que el volia de maduixa. «... Maduixes?», es diu; «Calma, calma, no fotem el boig, que segur que la Conxita és a punt de sortir de la cuina amb els macarrons -que bons- prou!!».
Gira el coll buscant-se el clatell amb el nas, però la porta de la cuina encara és entretancada i no aconsegueix veure ni sentir-hi res. La gana li fa estralls per dins, i els renecs ja no són tendres brots sinó plantes que farien una bona ombra d'estiu a la terrassa d'una casa regia malaguenya. Llança violent el mocador contra el mantell de cuadrets de plàstic, i amb tres passes es planta a la cuina, foragita el gos i empeny el cony de porta de males maneres. El llum és apagat i no hi ha ningú a la cuina, però ningú ha deixat, abans de no ser-hi, una nota penjada a la nevera, premsada darrera d'un tros de ceràmica cuita amb un relleu d'on sembla intuir-se la silueta d'un poble malagueny; la nota diu, tímidament: «espero que hagis pensat a passar pel súper; recorda que avui tinc sopar fora».
Descansa els braços peluts sobre la taula i la suor s'enganxa al mantell de cuadrets de plàstic. Expira llargament, la gana li menja la paciència i la iaia Dolors, poblada de canes i amb una actitud impertèrrita no deixa d'observar-lo amb gest atent i sever. Tot d'una li cau un filet de saliva llavi avall; sembla ben bé una planta enfiladissa, vençuda per la gravetat, deixant-se tombar balcó avall en una casa regia d'un barri malagueny. Agafa la cullera de ferro amb la ma dreta i, com si fos un pintor, l'allunya mentre observa amb un ull gandul com dins s'hi deforma la seva cara, una cara ruda i sense afaitar que amb prou feina sosté entre els llavis un cigar que ja no fumeja. Per un instant està temptat d'agafar el diari, però hi renuncia perquè amb el que trigaria a repassar els resultats d'ahir ja tindrà (pensa) el plat a taula. Així s'estalvia plegar-lo -es convenç-.
Agafa la forquilla de plàstic i la posa a la dreta del plat, darrera del got amb la sanefa, al costat de la banda sense dents del ganivet. Dóna dues voltes horàries inverses al tap de l'ampolla de xibeca i la vessa (en part) dins del got. De sobte el saler es veu diferent. També es deforma. Temptat d'agafar el comandament de la televisió, es distreu xiulant el gos, i quan aquest arriba el fa fora: «ara no!», li engalta l'animal. Petits renecs germinen tendres a la seva ment mentre un tampó li estampa, ara sí, ara també, una imatge al bell mig de la consciència: «macarrons, que bons», «macarrons, que bons», «macarrons, que... prou!!». Hipocondríac de raça (són molts anys de dedicació), decideix passar llista a tots i cadascun dels mals que li colpegen la salut, del fetge al nord, sud, est i oest, però ni així aconsegueix foragitar la imatge d'un tros de pa (de pagès) amb tomata que vessa oli d'oliva pels descosits; per un moment s'imagina com l'oli li vessa celles avall, dens, verdós, i empeny la llengua enfora tot buscant-se ansiós la comissura dels llavis: «Encara tenen gust de coco dels pebrots!». Mira que ho va dir ell, que el volia de maduixa. «... Maduixes?», es diu; «Calma, calma, no fotem el boig, que segur que la Conxita és a punt de sortir de la cuina amb els macarrons -que bons- prou!!».
Gira el coll buscant-se el clatell amb el nas, però la porta de la cuina encara és entretancada i no aconsegueix veure ni sentir-hi res. La gana li fa estralls per dins, i els renecs ja no són tendres brots sinó plantes que farien una bona ombra d'estiu a la terrassa d'una casa regia malaguenya. Llança violent el mocador contra el mantell de cuadrets de plàstic, i amb tres passes es planta a la cuina, foragita el gos i empeny el cony de porta de males maneres. El llum és apagat i no hi ha ningú a la cuina, però ningú ha deixat, abans de no ser-hi, una nota penjada a la nevera, premsada darrera d'un tros de ceràmica cuita amb un relleu d'on sembla intuir-se la silueta d'un poble malagueny; la nota diu, tímidament: «espero que hagis pensat a passar pel súper; recorda que avui tinc sopar fora».
1 comentari:
M'ha agradat molt aquest, molt molt :)
Publica un comentari a l'entrada