03 d’octubre, 2010

Untat


Aprofitant la obligada puntualitat va arrencar sense permís, a les vuit en punt, amb aquella maleïda fressa. Ell va respondre aquella entrada insolent (com cada dia) clavant-li un cop al cap per tal de fer-lo callar. I després la rutina: un mos de pasta de dents, un tall de dutxa, una llesca de cafè mòlt i molt pa torrat untat amb mantega i melmelada de fruits del bosc. Li agradaven especialment les torradetes industrials perquè no anava mai sobrat de temps; no haver de torrar el pa li regalava uns segons preciosos que invertia entretenint-se a untar la mantega i la melmelada. Al segon calaix de la cuina hi tenia un ganivet de mànec negre sense dentadura i amb el cap arrodonit amb el qual estenia tranquil·lament el farcit de les torrades. Era en aquell parèntesi de pseudo-meditació transcendental, en aquells segons a mig camí del són i la vigília, que es convencia a si mateix que no era absurd anar a la feina, que calia anar-hi, que ho feia per les nenes, que necessitaven els diners, que...

Va posar l’aigua al gos, va agafar les claus, la jaqueta i un paraigües de color feina avorrida. La porta es va tancar de cop darrera seu i ell es disposava a creuar el carrer quan, en un instant, es va sentir la frenada d’un cotxe ballant sobre l’aigua tot intentant evitar-lo. El destí de mànec negre sense dentadura i cap arrodonit l’havia untat a l’asfalt com una melmelada més, de color feina avorrida.