04 de desembre, 2011

Te amb mel i llimona


Te amb mel i llimona
Només sortir del súper ja em fan mal les mans, de tantes bosses com arrossego. La compra la feia en Dídac amb el cotxe, penso, abans d’enfilar cap a casa amb els ulls xops. Només em permeto plorar davant de desconeguts, i en horari escolar. Giro la clau de la porta de baix i se m’apareix una imatge: no hi ha mel al meu rebost. Poso la clau a la porta de dalt i deixo caure les bosses al rebedor. Em faré un te amb mel i llimona abans de recollir en Jan, que avui dina a casa. Mentre m’escalfo l’aigua sona el telèfon. Ja deixarà un missatge, si vol, sigui qui sigui no tinc res a dir-li. «Núria, per què no me l’agafes? Fa dies que et vull veure. Et prometo que no parlarem de res que no vulguis, però sortim a fer un cafè, m’agradaria veure’t. A la feina em pregunten per tu i ja no sé què dir-los. Truca’m, si us plau. Un petó».

Cinc minuts per les dotze. L’hora exacta per no arribar tard i, de passada, assegurar-me que no quedarà cap mare a l’entrada. Quan arribem endreço les bosses, penso. Baixo i tiro cap a l’escola movent les espatlles, espolsant cabòries i mandra; en Jan, pobret, no en té cap culpa. Des de l'enreixat el veig que juga amb quatre amics. Quan em veu arrenca a córrer amb els braços amunt. «Hola rei! Com ha anat avui?». Li somric tant que sento com la boca se’m torça d’una forma estranya. « Mama, avui dinem amb el papa?». La mestra ens diu adéu a través de la finestra. Em poso bé les ulleres de sol, l’hi agafo la ma i enfilem cap a casa. «Avui dinem arròs, rei».