17 de maig, 2010

El bic cirstal escriu normal (ii)


– Per escriure una novel·la que esdevingui un clàssic del segle XXI cal fer-ho en format mòbil,– va dir-se. Però els botonets del seu Nokia 609 eren tan petits i ingovernables que passava més temps tallant-se les ungles que ruminat arguments inèdits i atractius amb els quals bastir la seva obra. L’anhel de glòria el conduïa de forma irremeiable, entre insomnis i fatigues, al desdoblament de personalitat quan els reis mags van dur-li el regal més inesperat: un bic cristal, que escrivia normal.

Allò bé havia de ser un senyal; per fi podria ser escriptor! Nogensmenys, ell pressentia que res tornaria a ser el mateix i, veient el futur clar i evident com mai l’havia albirat abans assumia estarrufat i ufanós que la glòria i el reconeixement serien el marc inseparable de la seva existència de llavors endavant.

De cop i volta el seu món va esdevenir un altre: Salivava entre somnis imaginant com el suc preuat i negrós del boli vessava, entranyes avall, tot estenent-se pels papers, ara un, ara un altre, dibuixant els signes que marcarien l’esdevenir dels futurs cent? Dos-cents? Mil anys? Les preguntes s’esdevenien frenèticament: Com firmaria? Seria més elegant buscar un pseudònim? Utilitzaria ulleres de pasta? Seguiria escrivint en paper reciclat? Canviaria la seva forma de vestir? Podria seguir fent-se càrrec del gos?

El confortava tant allò que escrivia ara que la imaginació se li desfermava més enllà dels papers. Ja es veia amb un Martini a la mà i una oliva a la boca, rodejat de literats insulsos que li besaven els peus i li posaven damunt del cap una esplèndida corona, feta amb retalls de paper d’anteriors premis Nobel. La gent l’aclamava arreu i, rebut com es rep la pau en temps de guerra, recordava Francesc Pujols quan menjava en restaurants de franc els menjars més exquisits acompanyats dels vins més deliciosos. Simpàtic i jovial, intel·ligent i educat, no era només el millor escriptor que la terra havia vist brotar sinó també l’amic que tothom desitjaria tenir, el gendre perfecte o l’amant més cobejat. Les televisions tenien poca feina a programar: Tothom el volia a ell. A tota hora. Tant podia sortir cantant les excel·lències de les seves plantofes d’anar per casa, donant la seva opinió de la pel·lícula de la setmana (que protagonitzava ell amb l’actriu de moda), tocant en solitari en un concert benèfic pel tercer món, o bé ensenyant-nos com nien les gavines (blanques) quan plou de vent si no estan constipades.

Malgrat tot hi havia quelcom que el neguitejava, no deixava de preguntar-se com s’ho faria per rebaixar el seu èxit si resultava insofrible. En veritat allò podria resultar del tot insuportable! Hauria de contractar dobles i matar-los després d’assistir als actes on el substituïen? Nombrosos egipcis van patir un sacrifici idèntic després de construir els túnels secrets de les faraòniques piràmides. – Quin goig i quin honor tan refinat poder morir per una causa tan noble –, pensava en veu alta mentre assentia amb el cap. – Com m’ho pagaran això? –, es preguntava tot estirat. Convençut que calia tenir-ho tot previst es disposava a buscar actors a les pàgines grogues de la guia telefònica quan, camí del telèfon es va clavar un fort cop al cap, just al bell mig del front, amb la porta del menjador, d’on hi penjava un postick groc amb un sol mot que deia... – no!