01 de juny, 2011

Promeses de sabó



La finestra era oberta de bat a bat, però no corria ni un bri d’aire. Els llençols estaven humits i la xafogor prescrivia repòs. Semblava ben bé que la temperatura no donaria ni un segon de treva, i per això van seguir estirats, abraçats en silenci. Un munt de besades eternes s’entrecreuaven amb cabells rinxolats al ritme de les agulles d’un rellotge que, per moments, semblava no voler mirar. Mentrestant el sol anava banyant les cortines blanques de llum, i per tota l’habitació ressonaven més i més promeses d’amor.


Ell ja s’estava ensabonant quan ella va entrar a la dutxa i, en un gest que pretenia ser una nova promesa, ella va escriure-li a l’esquena, amb l’escuma del sabó:
- això nostre no acabarà mai...
Ell, sense adonar-se’n, va encarar el telèfon de l’aigua sobre el cap i, immediatament, la promesa va vessar cos avall sota l’aigua freda, mentre els dos mantenien els punys tancats, com si no volguessin que l’escuma del sabó marxés pel forat de la dutxa...

1 comentari:

Polar ha dit...

Llàstima que sigui amb comptagotes. Només puc dir que m'ha semblat sublim i fantàstic.

Tinc ganes de veure't!