Volia escriure la novel•la del segle XXI, i no podia fer-ho sinó en “format mòbil”. Concretament tenia un Nokia 609 amb uns botonets petits que convidaven a tallar-se les ungles molt més sovint del que recomana la Societat Protectora d’Animals. Finalment, just al llindar del desdoblament de personalitat, els reis van dur-li el regal més esperat: un “Bic cristal”, que escrivia normal. De cop i volta el mon va esdevenir un altre. Podria ser escriptor. Ell pressentia que res no podia tornar a ser el mateix; tanmateix, veia el futur clar i evident com qualsevol de nosaltres recorda el passat, i és per això que ja assumia que la glòria i el reconeixement serien necessàriament el marc de la seva existència de llavors endavant.
Aquella nit no va poder dormir pensant on guardaria el Bic, fent salivera mentre somiava, despert, com aquell deixaria anar de les seves entranyes el líquid preuat i negrós que conformaria els signes que haurien de marcar l’esdevenir literari dels futurs cent? dos-cents? mil anys? Com firmaria? Firmaria? Es diria igual? Quant temps sobreviuria a partir d’ara sense medicació? Canviaria la forma de vestir? Podria seguir fent-se càrrec del gos? Quines ulleres li quedarien millor? Seguiria escrivint en paper reciclat?
L’endemà va començar a escriure unes línies, i fou tant confortador el resultat, que va començar a deixar anar la seva imaginació... es va veure de cop i volta encastat en una butaca de pell, Martini en ma, oliva en boca, enmig d’un munt de literats que li besaven els peus al mateix temps que d’altres corrien a posar-li un barret fet de retalls de relats insulsos escrits per anteriors premis “Nobel”. Els que no corrien ni eren asseguts, punxaven més olives en escuradents de fustes nobles bellament treballats amb la seva esfinx. Arreu rebia les aclamacions de la gent. Rebut com es rep la pau enmig la guerra, o com es rep el menjar en la fam, va començar a esbrinar de què parlava Francesc Pujols després de marxar sense pagar dels millors restaurants, esgotant arreu les espècies més cares de les cartes més refinades. Els mossens treien l’estora roja de portes enfora per tal de mostrar als (pocs) feligresos que quedaven dins l’església el camí de la veritat i la llum que els hauria de guiar pels segles dels segles.
S’havia convertit en l’ideal platònic d’home (genèricament) en el sentit fort del terme. Era tot allò del qual tots i cadascun dels homes sobre la pell de la terra volien participar. Simpàtic, jovial, llest, bonic, educat, l’amic que tothom volia tenir, el gendre de totes les mares, l’amant de totes les dones, el deixeble de tots els mestres i el mestre de tothom. Les televisions cada cop tenien menys feina en programar, donada l’evidència del que demanava l’audiència; audiència, i no audiències, perquè només era una l’exigència: El volien a ell. Sempre. En directe o no, en imatge o enregistrament sonor, posant la veu a la sèrie de la tarda, anunciant el seu xampú, els mitjons d’anar a dormir o el seu cotxe; debatent (en soliloqui) de manera interessada sobre la pel•lícula que ell mateix havia protagonitzat, tocant en solitari en un concert benèfic multitudinari pel tercer mon, o bé ensenyant-nos sobre el terreny com nien les gavines (blanques) quan plou de vent si no estan constipades. Tot això succeïa mentre el col•lectiu d’editors besava amb passió totes i cadascuna de les rajoles que trepitjava i, a fe, que la terra brillava més (literalment) amb la seva sola presència.
Seguia pensant... com s’ho faria per rebaixar el seu èxit, si aquest resultava insofrible? Certament allò resultaria del tot insuportable! Hauria de contractar negres literaris? Però no es podia permetre que algun d’ells marxés de la llengua!! Els hauria de matar, com varen morir els egipcis que van construir els túnels secrets de les piràmides. Quin goig i quin honor tan refinat el de poder morir per una causa tan noble, pensava en veu alta mentre ell mateix assentia. Com m’ho pagaran això? es preguntava, això sí, retòricament, ja que la majoria de bancs disposaven de comptes oberts al seu nom (càrrec a l’estat) amb possibilitat de disponibilitat d’efectiu il•limitada.
Amb això, quan es disposava a buscar a les pàgines grogues el telèfon del col•lectiu de “negres literaris” es va donar un cop, justament al bell mig del front, amb la porta del menjador, on hi havia escrit un sol mot. Hi deia... ‘no’.
Aquella nit no va poder dormir pensant on guardaria el Bic, fent salivera mentre somiava, despert, com aquell deixaria anar de les seves entranyes el líquid preuat i negrós que conformaria els signes que haurien de marcar l’esdevenir literari dels futurs cent? dos-cents? mil anys? Com firmaria? Firmaria? Es diria igual? Quant temps sobreviuria a partir d’ara sense medicació? Canviaria la forma de vestir? Podria seguir fent-se càrrec del gos? Quines ulleres li quedarien millor? Seguiria escrivint en paper reciclat?
L’endemà va començar a escriure unes línies, i fou tant confortador el resultat, que va començar a deixar anar la seva imaginació... es va veure de cop i volta encastat en una butaca de pell, Martini en ma, oliva en boca, enmig d’un munt de literats que li besaven els peus al mateix temps que d’altres corrien a posar-li un barret fet de retalls de relats insulsos escrits per anteriors premis “Nobel”. Els que no corrien ni eren asseguts, punxaven més olives en escuradents de fustes nobles bellament treballats amb la seva esfinx. Arreu rebia les aclamacions de la gent. Rebut com es rep la pau enmig la guerra, o com es rep el menjar en la fam, va començar a esbrinar de què parlava Francesc Pujols després de marxar sense pagar dels millors restaurants, esgotant arreu les espècies més cares de les cartes més refinades. Els mossens treien l’estora roja de portes enfora per tal de mostrar als (pocs) feligresos que quedaven dins l’església el camí de la veritat i la llum que els hauria de guiar pels segles dels segles.
S’havia convertit en l’ideal platònic d’home (genèricament) en el sentit fort del terme. Era tot allò del qual tots i cadascun dels homes sobre la pell de la terra volien participar. Simpàtic, jovial, llest, bonic, educat, l’amic que tothom volia tenir, el gendre de totes les mares, l’amant de totes les dones, el deixeble de tots els mestres i el mestre de tothom. Les televisions cada cop tenien menys feina en programar, donada l’evidència del que demanava l’audiència; audiència, i no audiències, perquè només era una l’exigència: El volien a ell. Sempre. En directe o no, en imatge o enregistrament sonor, posant la veu a la sèrie de la tarda, anunciant el seu xampú, els mitjons d’anar a dormir o el seu cotxe; debatent (en soliloqui) de manera interessada sobre la pel•lícula que ell mateix havia protagonitzat, tocant en solitari en un concert benèfic multitudinari pel tercer mon, o bé ensenyant-nos sobre el terreny com nien les gavines (blanques) quan plou de vent si no estan constipades. Tot això succeïa mentre el col•lectiu d’editors besava amb passió totes i cadascuna de les rajoles que trepitjava i, a fe, que la terra brillava més (literalment) amb la seva sola presència.
Seguia pensant... com s’ho faria per rebaixar el seu èxit, si aquest resultava insofrible? Certament allò resultaria del tot insuportable! Hauria de contractar negres literaris? Però no es podia permetre que algun d’ells marxés de la llengua!! Els hauria de matar, com varen morir els egipcis que van construir els túnels secrets de les piràmides. Quin goig i quin honor tan refinat el de poder morir per una causa tan noble, pensava en veu alta mentre ell mateix assentia. Com m’ho pagaran això? es preguntava, això sí, retòricament, ja que la majoria de bancs disposaven de comptes oberts al seu nom (càrrec a l’estat) amb possibilitat de disponibilitat d’efectiu il•limitada.
Amb això, quan es disposava a buscar a les pàgines grogues el telèfon del col•lectiu de “negres literaris” es va donar un cop, justament al bell mig del front, amb la porta del menjador, on hi havia escrit un sol mot. Hi deia... ‘no’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada