Temps al carrer

Agafo amb força el rellotge i li forço les manetes; una volta i una altra. El meu esperit, llogat ara a un verb impersonal, corre travessant ombres lluny de mi. Recorre carrers estrets i s’atura a cada instant, a cada plaça, per beure d’algun llibre abans de seguir polint les soles de les avarques entre carrers interminables; carrers units per places petites, minúscules derrotes geomètriques que, com fa la sàvia anatomia humana, enllacen destins que no són el mateix, que tenen poc en comú, però que no s'entenen ni poden viure l’un sense l’altre.

I com que cap relat no és digne d'anomenar-se així si la realitat no s’hi pot desdoblar, aquí resta l’altra part; la matèria vil, el jo real, empíric i racional, esperant un miracle de l’alquímia i avorrint-se entre de converses previsibles, cursos de pragmatisme accelerat i intents frenètics de donar més voltes al rellotge; el rellotge al qual un dia vaig ser regalat.