Tot era en silenci quan es va despertar. La llum que entrava a través de la finestra li havia calfat l’orella fins al punt exacte de trencar-li el son. Com cada dia. Com cada dia, va sortir del llit pel flanc dret i va anar al bany; un bany blanc, impol•lut i asèptic, les lleixes del qual semblaven l’aparador d’una botiga de joguines antigues: hi havia productes de tota mena però, això sí, perfectament ordenats i classificats. Hi havia un prestatge amb els productes de la dutxa, un altre amb les cremes de dia, un tercer amb les cremes de nit, un altre amb tots els estris d’afaitar... qualsevol hagués jurat que les lleixes continuaven al pis de baix amb les pastes de dents i els cotonets per les orelles. Després de dutxar-se, un cop eixut, va beure dos gots d’aigua, es va rentar les dents, i es disposava a fer temps endreçant l’habitació abans d’esmorzar.
Quaranta-cinc minuts més tard va anar cap a la cuina; just quan la porta de la nevera s’obria en la seva ment va retirar la ma del tirador, va tornar al menjador, i es va calçar les sabatilles. Va caminar fins la cuina deixant el menjador enrere, inexistent, i va estirar l’apèndix de plàstic, encara calent, per obrir la porta de la nevera. Va arrossegar el tamboret tot acostant-lo, i en una mena de salt fallit s’hi va seure al damunt. Per la postura, qualsevol diria que estava provant d’enfrontar-se a la nevera; o que provava d’emmirallar-s’hi. El gos, rutinós, va jeure al jaç amb gest parsimoniós i ell es va quedar allà, assegut, mirant els prestatges fixament. Passava el temps i no s’acabava de decidir, malgrat que als prestatges no hi havia més que ampolles buides de vidre. Totes estaven etiquetades, però en cap d'elles no hi deia res; cap era més ample, tots els taps eren iguals i seguien l’ordre militar dels productes del bany. Semblava una mena de partida d’escacs a distància entre ell i el noi que duu la llet cada matí. No era fàcil triar.
Finalment va agafar-ne una, jo diria (ell no) que una qualsevol, va enretirar el tamboret, i aquella fressa va fer que el gos s’espolsés la mandra amb una claca d’orelles. Es va dirigir cap al menjador deixant la cuina enrere, inexistent, va baixar totes les persianes, va tancar els llums, i després d’haver-se descalçat va procedir a asseure’s en la seva poltrona envellutada. La gent que mirava a través de la finestra va optar per marxar. El gos, rutinós, va jeure al jaç amb gest parsimoniós mentre ell es quedava allà, encastat, mirant-se l’ampolla fixament, desafiant-la quasi bé. Passats uns instants va procedir a acaronar el tap de l’ampolla lentament. El gos, advertit de les intencions i amb cara de pànic, es va enroscar al jaç com un centpeus. Amb un gest ràpid va obrir l’ampolla i va deixar caure el clatell sobre la poltrona al mateix temps; i li va canviar la cara.
Va començar a sentir les notes que udolaven mentre sortien del vidre i envaïen tot l’espai; els llibres van començar a fer tremolar els prestatges i queien desordenats sobre el terra de fusta. Les lletres, perduda la rigidesa de costum, van esdevenir fils negres que s’arrossegaven com serps desfent l’ordre imperant i deixant un rastre de babes negre per on passaven. Les figures dels quadres van trencar els vidres i van saltar a escena lluitant entre sí, com si la glòria d’una nació estigués, més que mai, en joc. El gos intentava esquivar les notes que rebotaven a les parets en una mena de foc creuat de sostinguts i bemols. Per la porta de la cuina es va començar a intuir un fil que sortia... era el turmix, disposat a sumar-se a la festa... Va anar directe, com si ho sabés, al prestatge dels llibres de didàctica i en va fer un estrall de papers de colors que semblava confetti de carnaval. Mai Lipman havia lluït tant!!
Amb aquella gresca i tothom alienat ningú no es va adonar que tocaven el timbre; la Clara, en veure que ningú no obria, alarmada, va treure les claus amagades sota el test del costat de la porta i va obrir ràpidament deixant caure les bosses a terra. No podia creure el que estava veient. El pànic es va apoderar d’ella i per un instant va semblar que tenia la intenció de fer mitja volta i fugir, però va fer el cor fort. Calia afrontar-ho. Es va dirigir al garatge ràpidament i es va fer amb la destral que estava penjada darrera la porta. Va comptar fins a tres cents trenta-tres, va obrir altre cop la porta del garatge i, enfilant el passadís, es va dirigir cap al menjador tot lluitant amb les plantes carnívores que tenien les dents plenes de màximes clàssiques escrites en llatí; només en vaig advertir una: “Allà on no hi ha saviesa no és fantasia el que cal, sinó discreció”. Per fi va arribar al menjador i es va adonar de la situació, de la magnitud de la tragèdia. Amb un salt ràpid es va plantar just al davant de la poltrona i va tancar l’ampolla ràpidament. En Ferran llavors es va adonar de la seva presència, però ja era tard. Aquell vespre hauria d’anar a dormir sense sopar, com a mínim. La venjança de la Clara s’hauria consumat llavors, i la meva, ara.
Quaranta-cinc minuts més tard va anar cap a la cuina; just quan la porta de la nevera s’obria en la seva ment va retirar la ma del tirador, va tornar al menjador, i es va calçar les sabatilles. Va caminar fins la cuina deixant el menjador enrere, inexistent, i va estirar l’apèndix de plàstic, encara calent, per obrir la porta de la nevera. Va arrossegar el tamboret tot acostant-lo, i en una mena de salt fallit s’hi va seure al damunt. Per la postura, qualsevol diria que estava provant d’enfrontar-se a la nevera; o que provava d’emmirallar-s’hi. El gos, rutinós, va jeure al jaç amb gest parsimoniós i ell es va quedar allà, assegut, mirant els prestatges fixament. Passava el temps i no s’acabava de decidir, malgrat que als prestatges no hi havia més que ampolles buides de vidre. Totes estaven etiquetades, però en cap d'elles no hi deia res; cap era més ample, tots els taps eren iguals i seguien l’ordre militar dels productes del bany. Semblava una mena de partida d’escacs a distància entre ell i el noi que duu la llet cada matí. No era fàcil triar.
Finalment va agafar-ne una, jo diria (ell no) que una qualsevol, va enretirar el tamboret, i aquella fressa va fer que el gos s’espolsés la mandra amb una claca d’orelles. Es va dirigir cap al menjador deixant la cuina enrere, inexistent, va baixar totes les persianes, va tancar els llums, i després d’haver-se descalçat va procedir a asseure’s en la seva poltrona envellutada. La gent que mirava a través de la finestra va optar per marxar. El gos, rutinós, va jeure al jaç amb gest parsimoniós mentre ell es quedava allà, encastat, mirant-se l’ampolla fixament, desafiant-la quasi bé. Passats uns instants va procedir a acaronar el tap de l’ampolla lentament. El gos, advertit de les intencions i amb cara de pànic, es va enroscar al jaç com un centpeus. Amb un gest ràpid va obrir l’ampolla i va deixar caure el clatell sobre la poltrona al mateix temps; i li va canviar la cara.
Va començar a sentir les notes que udolaven mentre sortien del vidre i envaïen tot l’espai; els llibres van començar a fer tremolar els prestatges i queien desordenats sobre el terra de fusta. Les lletres, perduda la rigidesa de costum, van esdevenir fils negres que s’arrossegaven com serps desfent l’ordre imperant i deixant un rastre de babes negre per on passaven. Les figures dels quadres van trencar els vidres i van saltar a escena lluitant entre sí, com si la glòria d’una nació estigués, més que mai, en joc. El gos intentava esquivar les notes que rebotaven a les parets en una mena de foc creuat de sostinguts i bemols. Per la porta de la cuina es va començar a intuir un fil que sortia... era el turmix, disposat a sumar-se a la festa... Va anar directe, com si ho sabés, al prestatge dels llibres de didàctica i en va fer un estrall de papers de colors que semblava confetti de carnaval. Mai Lipman havia lluït tant!!
Amb aquella gresca i tothom alienat ningú no es va adonar que tocaven el timbre; la Clara, en veure que ningú no obria, alarmada, va treure les claus amagades sota el test del costat de la porta i va obrir ràpidament deixant caure les bosses a terra. No podia creure el que estava veient. El pànic es va apoderar d’ella i per un instant va semblar que tenia la intenció de fer mitja volta i fugir, però va fer el cor fort. Calia afrontar-ho. Es va dirigir al garatge ràpidament i es va fer amb la destral que estava penjada darrera la porta. Va comptar fins a tres cents trenta-tres, va obrir altre cop la porta del garatge i, enfilant el passadís, es va dirigir cap al menjador tot lluitant amb les plantes carnívores que tenien les dents plenes de màximes clàssiques escrites en llatí; només en vaig advertir una: “Allà on no hi ha saviesa no és fantasia el que cal, sinó discreció”. Per fi va arribar al menjador i es va adonar de la situació, de la magnitud de la tragèdia. Amb un salt ràpid es va plantar just al davant de la poltrona i va tancar l’ampolla ràpidament. En Ferran llavors es va adonar de la seva presència, però ja era tard. Aquell vespre hauria d’anar a dormir sense sopar, com a mínim. La venjança de la Clara s’hauria consumat llavors, i la meva, ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada