01 de febrer, 2010

Blanc o negre


Es sentia culpable. Si allò donava resultat podia ser la fi de tones i tones d’escorça. Centenars d’escriptors reconeguts s’ofegarien a la ruïna mentre es veien obligats a buscar-se la vida fent qualsevol cosa. I qualsevol cosa no és un eufemisme, perquè si allò funcionava haurien de dedicar-se a fer qualsevol cosa. D’altra banda no era fàcil que funcionés, però la possibilitat, malgrat fos remota, hi era. Ell tenia la intuïció que existia certa justícia poètica, i allò l’encenia i l’animava a creure que la idea donaria resultat. Després de tants anys d’ostracisme i papers en blanc desafiant-lo, era més que probable que el destí es posés de part seva en aquesta pensada inèdita en tota la història de la literatura. S’ho jugava tot perquè era l’última carta; si allò no funcionava mai més ningú no tornaria a capir una genialitat semblant...

Displicent, es va dirigir per últim cop al quiosc. Abans de tornar a casa va optar per donar un tomb pel barri. Volia ensumar l’ombra dels seus arbres, aquells que li havien fet companyia tantes tardes infèrtils d’estiu. En arribar va tancar la porta i va llançar les claus al moble de l’entrada, mentre es veia a sí mateix llançant les claus al moble de l’entrada. Es va dirigir cap al menjador i es va seure davant del plec de papers en blanc, disposat a cremar els últims cartutxos. Va obrir la bossa, va treure-li el tap i es va beure el suc del bic tot d’una, esperant que el miracle prengués forma en aquells maleïts fulls blancs. Ara només era qüestió de blanc o negre. Escriure o morir.