28 de setembre, 2008

El Clot


Assegut al tren, resseguint amb la mirada les línies d’un llibre, els anuncis de la propera estació em destorben recordant innecessàriament que vaig a algun lloc. Davant meu, una dona; a estones també llegeix, d’altres m’intimida amb uns ulls freds que, amagats darrera unes ulleres de pasta negres d’etern estudiant, salten del títol del seu llibre al del meu de forma compulsiva. Tanco i reviso, encuriosit, l’ortografia del llibre: “Fulls de la vida”. Tot correcte; jo segueixo llegint, i ella em segueix mirant.
Sonen "Goigs de la mare de déu del claustre de Solsona", i ella contesta:
- Mª Àngels? Si, si, però avui no vindré pas... Saps? Ara vinc de veure en Joan. Si, he preferit anar-lo a veure que no pas parlar-hi per telèfon. Quan he arribat he preparat alguna cosa i hem dinat junts. Mira, està així, així, ja saps, aquestes coses... tot és molt recent...Mentre parlava per telèfon i es feia tirabuixons als cabells, ja rinxolats, he aconseguit esbrinar què llegia: “Tu pots evolucionar infinitament; l’ull de tigre t’aproparà a déu”. Un petit calfred ha seguit a la lectura del títol i he optat per recular els meus ulls a les pàgines menys místiques de Santiago Rossinyol.
- Saps? quan fèiem el cafè també ha vingut la Mercè i l’Aurora, que han demanat de sortir abans de la botiga per poder-lo anar a veure, i hem xerrat una estona plegats. Mira que és curiós, saps què ens ha dit? Que aquesta nit ha sentit com en Josep se li acostava per darrera i, posant-li la ma sobre l'espatlla, li bufava alguna cosa a l’oïda abans de dir-li adéu, marxant lentament tot encarant les passes cap una llum que no sabia ben bé d'on venia. A mi cada cop em costava més concentrar-me, però no gosava canviar-me de lloc perquè, faltant com faltava més d’una hora per la propera parada, em semblava un xic descortès; era qüestió de plantejar-s’ho com un joc: un exercici on el materialisme ontològic havia de provar de nedar entre la meitat de la conversació mística el més naturalment possible.
- Si, dona, ja ho sé això, però en qualsevol cas hem de dir que és real? no? O tu diries que no? nosaltres també som totes un xic bruixetes, no? Merda! Ara no tinc cobertura... Mª Àngels? Mª Àngels?? aaara, escolta, et truco després d’acord? O millor ens veiem demà allà perquè això sembla que es tallarà; va, adéu guapa!
Després de penjar el telèfon ella va seguir rinxolant-se els cabells, just abans que la foscor caigués dins el vagó deixant a la vista poc més que unes llums verdes i vermelles prop de la porta de sortida, i una ma freda sobre la meva espatlla. De cop vaig notar un altre calfred, aquest intensíssim; em pujava per les cames, m’enrampava l’espatlla i semblava voler pujar molt més amunt del cap. El llibre em va caure a terra i, malgrat que hi hagués vist d’algun ull, l’últim en què pensava era en ajupir-me a recollir-lo. Per un moment fins i tot em va semblar veure l’ull del tigre sota els seients del tren mentre la dona del meu davant reia maliciosament tot rinxolant-se més i més els cabells amb uns dits infinitament llarguíssims. Però no va ser la llum renascuda qui es va endur el calfred, sinó una tímida pregunta:
- Jove, sap si la pròxima és “El Clot”?