Perdut en el temps i sense consciència de subjecte, em desconnecto el mecanisme i abandono els meus ulls al magnetisme únic que ho regeix tot. Em rendeixo a la substància única.
Els ulls, ingràvids, busquen un i altre cop de forma subtil, però obsessiva, la referència. El magnetisme és tal que la resta del cos comença a actuar de forma estranya, cada part es descoordina i començo a deixar de ser. Sóc sol. O potser hauria de dir millor que totes i cadascuna de les meves parts eren allà. Deixo de percebre la sensació "d'ésser-en-el-mon-amb-la-resta", sensació que fuig com les rates fan el propi en els naufragis. Puja la tensió i la coordinació desapareix fins a nou avís de sensatesa.
Els ulls, com pèndols que oscil•len en l'ambient, com cossos que es desplacen en el buit, segueixen essent l'únic vincle amb el conjunt de parts que corresponen al subjecte que era tot just fa una estona. Els glòbuls gaudeixen autònomament del plaer de desafiar la gravetat, la responsabilitat i el sentit comú, limitant-se a tendir al centre d'interès. De cop son quatre els ulls que oscil•len en l'ambient sense vincle a cap subjecte concret; de fet, hi ha cops que tenen dubtes referencials, es confonen al retornar al subjecte d'origen.
La cavitat ocular fa estona que es buida. Menys mal que no som en guerra, perquè els ulls fa estona que han deixat l'interior del subjecte, millor dit, del receptacle, absolutament desprotegit i a la vista de tothom; qualsevol es podria atansar i aprofitar la debilitat per mirar a través de la cavitat, com qui mira a través de dues finestres rodones, què succeeix dins aquell coi de recipient, aparentment buit de cap cosa sospitosa de ser un subjecte. Ja us ho avanço: Hi havia Química a punt d'explosionar. El subjecte? encara era dins el glòbul dret, enganxat a la retina, gravitant, tendint a l'interior de l'únic punt d'interès...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada