Te amb mel i llimona



Te amb mel i llimona

Només sortir del súper ja em fan mal les mans, de tantes bosses com arrossego. La compra la feia en Dídac amb el cotxe, penso, abans d’enfilar cap a casa amb els ulls xops. Només em permeto plorar davant de desconeguts, i en horari escolar. Giro la clau de la porta de baix i se m’apareix una imatge: no hi ha mel al meu rebost. Poso la clau a la porta de dalt i deixo caure les bosses al rebedor. Em faré un te amb mel i llimona abans de recollir en Jan, que avui dina a casa. Mentre m’escalfo l’aigua sona el telèfon. Ja deixarà un missatge, si vol, sigui qui sigui no tinc res a dir-li. «Núria, per què no me l’agafes? Fa dies que et vull veure. Et prometo que no parlarem de res que no vulguis, però sortim a fer un cafè, m’agradaria veure’t. A la feina em pregunten per tu i ja no sé què dir-los. Truca’m, si us plau. Un petó».

Cinc minuts per les dotze. L’hora exacta per no arribar tard i, de passada, assegurar-me que no quedarà cap mare a l’entrada. Quan arribem endreço les bosses, penso. Baixo i tiro cap a l’escola movent les espatlles, espolsant cabòries i mandra; en Jan, pobret, no en té cap culpa. Des de l'enreixat el veig que juga amb quatre amics. Quan em veu arrenca a córrer amb els braços amunt. «Hola rei! Com ha anat avui?». Li somric tant que sento com la boca se’m torça d’una forma estranya. « Mama, avui dinem amb el papa?». La mestra ens diu adéu a través de la finestra. Em poso bé les ulleres de sol, l’hi agafo la ma i enfilem cap a casa. «Avui dinem arròs, rei».

Promeses de sabó

La finestra era oberta de bat a bat, però no corria ni un bri d’aire. Els llençols estaven humits i la xafogor prescrivia repòs. Semblava ben bé que la temperatura no donaria ni un segon de treva, i per això van seguir estirats, abraçats en silenci. Un munt de besades eternes s’entrecreuaven amb cabells rinxolats al ritme de les agulles d’un rellotge que, per moments, semblava no voler mirar. Mentrestant el sol anava banyant les cortines blanques de llum, i per tota l’habitació ressonaven més i més promeses d’amor.

Ell ja s’estava ensabonant quan ella va entrar a la dutxa i, en un gest que pretenia ser una nova promesa, ella va escriure-li a l’esquena, amb l’escuma del sabó:
- això nostre no acabarà mai...
Ell, sense adonar-se’n, va encarar el telèfon de l’aigua sobre el cap i, immediatament, la promesa va vessar cos avall sota l’aigua freda, mentre els dos mantenien els punys tancats, com si no volguessin que l’escuma del sabó marxés pel forat de la dutxa...

Untat

Aprofitant la obligada puntualitat va arrencar sense permís, a les vuit en punt, amb aquella maleïda fressa. Ell va respondre aquella entrada insolent (com cada dia) clavant-li un cop al cap per tal de fer-lo callar. I després la rutina: un mos de pasta de dents, un tall de dutxa, una llesca de cafè mòlt i molt pa torrat untat amb mantega i melmelada de fruits del bosc. Li agradaven especialment les torradetes industrials perquè no anava mai sobrat de temps; no haver de torrar el pa li regalava uns segons preciosos que invertia entretenint-se a untar la mantega i la melmelada. Al segon calaix de la cuina hi tenia un ganivet de mànec negre sense dentadura i amb el cap arrodonit amb el qual estenia tranquil·lament el farcit de les torrades. Era en aquell parèntesi de pseudo-meditació transcendental, en aquells segons a mig camí del són i la vigília, que es convencia a si mateix que no era absurd anar a la feina, que calia anar-hi, que ho feia per les nenes, que necessitaven els diners, que...

Va posar l’aigua al gos, va agafar les claus, la jaqueta i un paraigües de color feina avorrida. La porta es va tancar de cop darrera seu i ell es disposava a creuar el carrer quan, en un instant, es va sentir la frenada d’un cotxe ballant sobre l’aigua tot intentant evitar-lo. El destí de mànec negre sense dentadura i cap arrodonit l’havia untat a l’asfalt com una melmelada més, de color feina avorrida.

Ja ens podem calçar...

Per obvi que pugui semblar, el primer pas és assegurar-nos que no portem les sabates calçades. No entrarem en el debat sobre la conveniència de portar mitjons o no perquè això correspon a un altre manual. No pas aquest. El següent pas seria tenir les sabates que ens volem posar el més a prop possible, i el menys comú dels sentits diu que fóra bo estar asseguts en aquest moment; no és essencial, però la recomanació té a veure amb una qüestió bàsica de mecànica humana i també, perquè no, de comoditat.

Les sabates haurien d’estar a una distància no major que el radi que formarien els nostres braços si el crani fos el centre d’aquesta circumferència. Dit d’altra forma, uns 120 centímetres a la rodona des del punt on el nostre còccix fa pressió sobre l’aspre jou. Les indicacions de qualsevol manual, com les d’aquest mateix, per exemple, tendeixen a ser útils però tenen un punt indissimulat de sadisme i paternalisme: El grau de satisfacció envers el manual és inversament proporcional a la qualitat de la nostra matèria gris; dit d’altra forma, si trobem utilíssim un manual molt absurd és que (potser) tenim un problema. En qualsevol cas, i seguint amb el que ens ocupa, una altra obvietat aconsella disposar les sabates al llarg de la mitja circumferència que queda dins del nostre camp visual. No s’exclou en cap cas la possibilitat de desar-les en l’altra mitja circumferència, però aquesta opció es reserva a aquells a qui els agrada el contorsionisme, als aventurers, o als amants dels reptes de dificultat moderada. Per contra, aquells amb una ment d’estructura cartesiana, agenda atapeïda o concepció pragmàtica de l’existència és millor que us abstingueu de considerar aquesta segona opció, car no us suposaria cap benefici afegit respecte la primera i no us afegiria sinó un estèril esforç afegit.

Pragmàtics o aventurers, aquells que han seguit correctament les indicacions fins ara haurien d’estar asseguts amb els peus nus (eventualment podrien dur mitjons) i les sabates que es volen calçar a una distància prudencial que no obligui a doblegar (excessivament) l’espinada per tal d’abastar-les. El següent pas consistirà a agafar una de les dues sabates. No se m’acut cap raó, més enllà del costum o la superstició, que aporti llum respecte els avantatges d’agafar primer la dreta o l’esquerra. Suposem que escollim la dreta. Agafarem les dues galtes (o hemisferis) de la sabata, una amb cada mà, de tal forma que la galta quedi subjecta entre el palmell del nostre dit polze i el lateral exterior del nostre dit índex. En aquesta operació, el dit índex sol replegar-se sobre sí mateix, tal com fan els cucs en sentir-se amenaçats; no ens hem de preocupar en absolut per aquest detall doncs és un acte reflex. Sembla ser que durant els segles XII i XIII hi havia fortes discussions als carrers de França sobre la conveniència o no d’aquest replegament digital. Les males veus fins i tot s’aventuren a explicar que hi va haver una forta persecució dels qui creien, de forma completament injustificada, en les pernicioses conseqüències d’aquest involuntari replegament. Per sort aquesta polèmica va arribar al cap del carrer quan, en ple auge de les creuades, es va implementar la moda de les armadures de ferro forjat. És un tema interessantíssim, però per una qüestió de temps no entrarem ara en més detalls sobre aquesta qüestió.

Retornem al que ens ocupa: Un cop tenim la sabata agafada per les galtes, tot seguit hem d’aixecar la cama dreta i, fent un petit moviment, apuntar amb els dits del peu cap a l’interior de la sabata. Si aquesta és d’un material poc rígid és aconsellable deixar descansar la cama altre cop a terra, aixafant amb el taló la matrícula de la sabata. Així després només els restaria la part intuïtivament més simple: doblegar lleugerament l’esquena endavant i, sense que els dits deixin de tocar a terra, elevar una mica el taló. Aquest simple gest permetrà retornar amunt la matricula de la sabata a la vegada que aconseguirem que el taló descansi completament a l’interior de la sabata. Ja per últim només us restaria (si no voleu empassegar pel carrer) un últim pas: fer-vos el nus que manté la sabata subjecta al peu. Podeu aconseguir aquestes instruccions entrant al web http://www.isabates.cat/ on us podreu descarregar de forma gratuïta els següents podcast: http://www.cordó.dret.isabates.cat/, i http://www.cordó.esquerre.isabates.cat/.

El desig camina

El desig camina. D’aquí que, eventualment, ens trobem de forma inesperada allà on havíem anhelat estar durant tant temps...

El bic cirstal escriu normal (ii)

– Per escriure una novel·la que esdevingui un clàssic del segle XXI cal fer-ho en format mòbil,– va dir-se. Però els botonets del seu Nokia 609 eren tan petits i ingovernables que passava més temps tallant-se les ungles que ruminat arguments inèdits i atractius amb els quals bastir la seva obra. L’anhel de glòria el conduïa de forma irremeiable, entre insomnis i fatigues, al desdoblament de personalitat quan els reis mags van dur-li el regal més inesperat: un bic cristal, que escrivia normal.

Allò bé havia de ser un senyal; per fi podria ser escriptor! Nogensmenys, ell pressentia que res tornaria a ser el mateix i, veient el futur clar i evident com mai l’havia albirat abans assumia estarrufat i ufanós que la glòria i el reconeixement serien el marc inseparable de la seva existència de llavors endavant.

De cop i volta el seu món va esdevenir un altre: Salivava entre somnis imaginant com el suc preuat i negrós del boli vessava, entranyes avall, tot estenent-se pels papers, ara un, ara un altre, dibuixant els signes que marcarien l’esdevenir dels futurs cent? Dos-cents? Mil anys? Les preguntes s’esdevenien frenèticament: Com firmaria? Seria més elegant buscar un pseudònim? Utilitzaria ulleres de pasta? Seguiria escrivint en paper reciclat? Canviaria la seva forma de vestir? Podria seguir fent-se càrrec del gos?

El confortava tant allò que escrivia ara que la imaginació se li desfermava més enllà dels papers. Ja es veia amb un Martini a la mà i una oliva a la boca, rodejat de literats insulsos que li besaven els peus i li posaven damunt del cap una esplèndida corona, feta amb retalls de paper d’anteriors premis Nobel. La gent l’aclamava arreu i, rebut com es rep la pau en temps de guerra, recordava Francesc Pujols quan menjava en restaurants de franc els menjars més exquisits acompanyats dels vins més deliciosos. Simpàtic i jovial, intel·ligent i educat, no era només el millor escriptor que la terra havia vist brotar sinó també l’amic que tothom desitjaria tenir, el gendre perfecte o l’amant més cobejat. Les televisions tenien poca feina a programar: Tothom el volia a ell. A tota hora. Tant podia sortir cantant les excel·lències de les seves plantofes d’anar per casa, donant la seva opinió de la pel·lícula de la setmana (que protagonitzava ell amb l’actriu de moda), tocant en solitari en un concert benèfic pel tercer món, o bé ensenyant-nos com nien les gavines (blanques) quan plou de vent si no estan constipades.

Malgrat tot hi havia quelcom que el neguitejava, no deixava de preguntar-se com s’ho faria per rebaixar el seu èxit si resultava insofrible. En veritat allò podria resultar del tot insuportable! Hauria de contractar dobles i matar-los després d’assistir als actes on el substituïen? Nombrosos egipcis van patir un sacrifici idèntic després de construir els túnels secrets de les faraòniques piràmides. – Quin goig i quin honor tan refinat poder morir per una causa tan noble –, pensava en veu alta mentre assentia amb el cap. – Com m’ho pagaran això? –, es preguntava tot estirat. Convençut que calia tenir-ho tot previst es disposava a buscar actors a les pàgines grogues de la guia telefònica quan, camí del telèfon es va clavar un fort cop al cap, just al bell mig del front, amb la porta del menjador, d’on hi penjava un postick groc amb un sol mot que deia... – no!

Sopar amb la iaia

Dijous, 20'25h. Surt del cotxe, s'espolsa les sabates al replà, entra a casa i s'asseu a taula com cada vespre, fent anar la cadira de ròssec taula endins, tot suspenent el cul, ingràvid, esperant l'instant precís per deixar-lo caure a plom sobre el seient de palla foradat. Arrufa el nas i mira enlaire, topant inesperadament amb la foto de la iaia. Per un instant sembla que, allargassant el nas, provi d'esbrinar què hi ha per sopar. (ancestrals) tradicions canines arrelades a la terra.

Descansa els braços peluts sobre la taula i la suor s'enganxa al mantell de cuadrets de plàstic. Expira llargament, la gana li menja la paciència i la iaia Dolors, poblada de canes i amb una actitud impertèrrita no deixa d'observar-lo amb gest atent i sever. Tot d'una li cau un filet de saliva llavi avall; sembla ben bé una planta enfiladissa, vençuda per la gravetat, deixant-se tombar balcó avall en una casa regia d'un barri malagueny. Agafa la cullera de ferro amb la ma dreta i, com si fos un pintor, l'allunya mentre observa amb un ull gandul com dins s'hi deforma la seva cara, una cara ruda i sense afaitar que amb prou feina sosté entre els llavis un cigar que ja no fumeja. Per un instant està temptat d'agafar el diari, però hi renuncia perquè amb el que trigaria a repassar els resultats d'ahir ja tindrà (pensa) el plat a taula. Així s'estalvia plegar-lo -es convenç-.

Agafa la forquilla de plàstic i la posa a la dreta del plat, darrera del got amb la sanefa, al costat de la banda sense dents del ganivet. Dóna dues voltes horàries inverses al tap de l'ampolla de xibeca i la vessa (en part) dins del got. De sobte el saler es veu diferent. També es deforma. Temptat d'agafar el comandament de la televisió, es distreu xiulant el gos, i quan aquest arriba el fa fora: «ara no!», li engalta l'animal. Petits renecs germinen tendres a la seva ment mentre un tampó li estampa, ara sí, ara també, una imatge al bell mig de la consciència: «macarrons, que bons», «macarrons, que bons», «macarrons, que... prou!!». Hipocondríac de raça (són molts anys de dedicació), decideix passar llista a tots i cadascun dels mals que li colpegen la salut, del fetge al nord, sud, est i oest, però ni així aconsegueix foragitar la imatge d'un tros de pa (de pagès) amb tomata que vessa oli d'oliva pels descosits; per un moment s'imagina com l'oli li vessa celles avall, dens, verdós, i empeny la llengua enfora tot buscant-se ansiós la comissura dels llavis: «Encara tenen gust de coco dels pebrots!». Mira que ho va dir ell, que el volia de maduixa. «... Maduixes?», es diu; «Calma, calma, no fotem el boig, que segur que la Conxita és a punt de sortir de la cuina amb els macarrons -que bons- prou!!».

Gira el coll buscant-se el clatell amb el nas, però la porta de la cuina encara és entretancada i no aconsegueix veure ni sentir-hi res. La gana li fa estralls per dins, i els renecs ja no són tendres brots sinó plantes que farien una bona ombra d'estiu a la terrassa d'una casa regia malaguenya. Llança violent el mocador contra el mantell de cuadrets de plàstic, i amb tres passes es planta a la cuina, foragita el gos i empeny el cony de porta de males maneres. El llum és apagat i no hi ha ningú a la cuina, però ningú ha deixat, abans de no ser-hi, una nota penjada a la nevera, premsada darrera d'un tros de ceràmica cuita amb un relleu d'on sembla intuir-se la silueta d'un poble malagueny; la nota diu, tímidament: «espero que hagis pensat a passar pel súper; recorda que avui tinc sopar fora».

Blanc o negre

Es sentia culpable. Si allò donava resultat podia ser la fi de tones i tones d’escorça. Centenars d’escriptors reconeguts s’ofegarien a la ruïna mentre es veien obligats a buscar-se la vida fent qualsevol cosa. I qualsevol cosa no és un eufemisme, perquè si allò funcionava haurien de dedicar-se a fer qualsevol cosa. D’altra banda no era fàcil que funcionés, però la possibilitat, malgrat fos remota, hi era. Ell tenia la intuïció que existia certa justícia poètica, i allò l’encenia i l’animava a creure que la idea donaria resultat. Després de tants anys d’ostracisme i papers en blanc desafiant-lo, era més que probable que el destí es posés de part seva en aquesta pensada inèdita en tota la història de la literatura. S’ho jugava tot perquè era l’última carta; si allò no funcionava mai més ningú no tornaria a capir una genialitat semblant...

Displicent, es va dirigir per últim cop al quiosc. Abans de tornar a casa va optar per donar un tomb pel barri. Volia ensumar l’ombra dels seus arbres, aquells que li havien fet companyia tantes tardes infèrtils d’estiu. En arribar va tancar la porta i va llançar les claus al moble de l’entrada, mentre es veia a sí mateix llançant les claus al moble de l’entrada. Es va dirigir cap al menjador i es va seure davant del plec de papers en blanc, disposat a cremar els últims cartutxos. Va obrir la bossa, va treure-li el tap i es va beure el suc del bic tot d’una, esperant que el miracle prengués forma en aquells maleïts fulls blancs. Ara només era qüestió de blanc o negre. Escriure o morir.

El Clot

Assegut al tren, resseguint amb la mirada les línies d’un llibre, els anuncis de la propera estació em destorben recordant innecessàriament que vaig a algun lloc. Davant meu, una dona; a estones també llegeix, d’altres m’intimida amb uns ulls freds que, amagats darrera unes ulleres de pasta negres d’etern estudiant, salten del títol del seu llibre al del meu de forma compulsiva. Tanco i reviso, encuriosit, l’ortografia del llibre: “Fulls de la vida”. Tot correcte; jo segueixo llegint, i ella em segueix mirant.
Sonen "Goigs de la mare de déu del claustre de Solsona", i ella contesta:
- Mª Àngels? Si, si, però avui no vindré pas... Saps? Ara vinc de veure en Joan. Si, he preferit anar-lo a veure que no pas parlar-hi per telèfon. Quan he arribat he preparat alguna cosa i hem dinat junts. Mira, està així, així, ja saps, aquestes coses... tot és molt recent...Mentre parlava per telèfon i es feia tirabuixons als cabells, ja rinxolats, he aconseguit esbrinar què llegia: “Tu pots evolucionar infinitament; l’ull de tigre t’aproparà a déu”. Un petit calfred ha seguit a la lectura del títol i he optat per recular els meus ulls a les pàgines menys místiques de Santiago Rossinyol.
- Saps? quan fèiem el cafè també ha vingut la Mercè i l’Aurora, que han demanat de sortir abans de la botiga per poder-lo anar a veure, i hem xerrat una estona plegats. Mira que és curiós, saps què ens ha dit? Que aquesta nit ha sentit com en Josep se li acostava per darrera i, posant-li la ma sobre l'espatlla, li bufava alguna cosa a l’oïda abans de dir-li adéu, marxant lentament tot encarant les passes cap una llum que no sabia ben bé d'on venia. A mi cada cop em costava més concentrar-me, però no gosava canviar-me de lloc perquè, faltant com faltava més d’una hora per la propera parada, em semblava un xic descortès; era qüestió de plantejar-s’ho com un joc: un exercici on el materialisme ontològic havia de provar de nedar entre la meitat de la conversació mística el més naturalment possible.
- Si, dona, ja ho sé això, però en qualsevol cas hem de dir que és real? no? O tu diries que no? nosaltres també som totes un xic bruixetes, no? Merda! Ara no tinc cobertura... Mª Àngels? Mª Àngels?? aaara, escolta, et truco després d’acord? O millor ens veiem demà allà perquè això sembla que es tallarà; va, adéu guapa!
Després de penjar el telèfon ella va seguir rinxolant-se els cabells, just abans que la foscor caigués dins el vagó deixant a la vista poc més que unes llums verdes i vermelles prop de la porta de sortida, i una ma freda sobre la meva espatlla. De cop vaig notar un altre calfred, aquest intensíssim; em pujava per les cames, m’enrampava l’espatlla i semblava voler pujar molt més amunt del cap. El llibre em va caure a terra i, malgrat que hi hagués vist d’algun ull, l’últim en què pensava era en ajupir-me a recollir-lo. Per un moment fins i tot em va semblar veure l’ull del tigre sota els seients del tren mentre la dona del meu davant reia maliciosament tot rinxolant-se més i més els cabells amb uns dits infinitament llarguíssims. Però no va ser la llum renascuda qui es va endur el calfred, sinó una tímida pregunta:
- Jove, sap si la pròxima és “El Clot”?

Pobre Raskolnikov

Raskolnikov i Medea tenen moltes similituds, malgrat que a primera vista les aparences amaguin els llaços que els abracen; l’un, contemporani nostre, i l’altra, immortal, filla del rei de la Còlquida i dona de la Grècia clàssica, van esdevenir (conscientment) joguines en mans de les passions humanes més varies, fent cas omís a les prudents convencions que recomanen allò contrari al que era per virtut la rutina de les seves accions. El destí va procurar als dos sort i dissort a parts iguals, cosa inevitable, havent-hi com hi ha el cristianisme entremig. Medea és sacerdotessa, ('bruixa' crec que en diran després), fa i desfà sortint-se amb la seva fins al punt que, lluny de morir a causa de les seves accions, esdevé immortal i es casa amb Aquil•les, amb qui viurà als Camps Elisis; Raskolnikov per contra no pot fer res contra aquesta moral heretada que, com un cuc a la fusta, va obrint-li forats molt petits pels quals és inevitable que se l’hi escorri la vida, tal com s’escorre l’aigua entre els dits. Sempre he sentit curiositat i respecte per aquesta impossibilitat cognitiva grega respecte de la moral (en el sentit més pejoratiu possible).

Pobre Raskolnikov, si hagués viscut a la Grècia de Pèricles, hores d’ara encara seria viu i gaudiria dels diners i de la vida en companyia de la seva estimada Sònia, mentre l'Alena Ivanovna restaria condemnada (eterna i ininterrompudament) a menjar-se les seves joies tancada dins la més petita de les figures d'una sèrie eterna de nines russes. Són les coses que té el fet que siguem més fills del nostre temps que no pas dels nostres pares.

Tragèdia?

Tot era en silenci quan es va despertar. La llum que entrava a través de la finestra li havia calfat l’orella fins al punt exacte de trencar-li el son. Com cada dia. Com cada dia, va sortir del llit pel flanc dret i va anar al bany; un bany blanc, impol•lut i asèptic, les lleixes del qual semblaven l’aparador d’una botiga de joguines antigues: hi havia productes de tota mena però, això sí, perfectament ordenats i classificats. Hi havia un prestatge amb els productes de la dutxa, un altre amb les cremes de dia, un tercer amb les cremes de nit, un altre amb tots els estris d’afaitar... qualsevol hagués jurat que les lleixes continuaven al pis de baix amb les pastes de dents i els cotonets per les orelles. Després de dutxar-se, un cop eixut, va beure dos gots d’aigua, es va rentar les dents, i es disposava a fer temps endreçant l’habitació abans d’esmorzar.

Quaranta-cinc minuts més tard va anar cap a la cuina; just quan la porta de la nevera s’obria en la seva ment va retirar la ma del tirador, va tornar al menjador, i es va calçar les sabatilles. Va caminar fins la cuina deixant el menjador enrere, inexistent, i va estirar l’apèndix de plàstic, encara calent, per obrir la porta de la nevera. Va arrossegar el tamboret tot acostant-lo, i en una mena de salt fallit s’hi va seure al damunt. Per la postura, qualsevol diria que estava provant d’enfrontar-se a la nevera; o que provava d’emmirallar-s’hi. El gos, rutinós, va jeure al jaç amb gest parsimoniós i ell es va quedar allà, assegut, mirant els prestatges fixament. Passava el temps i no s’acabava de decidir, malgrat que als prestatges no hi havia més que ampolles buides de vidre. Totes estaven etiquetades, però en cap d'elles no hi deia res; cap era més ample, tots els taps eren iguals i seguien l’ordre militar dels productes del bany. Semblava una mena de partida d’escacs a distància entre ell i el noi que duu la llet cada matí. No era fàcil triar.

Finalment va agafar-ne una, jo diria (ell no) que una qualsevol, va enretirar el tamboret, i aquella fressa va fer que el gos s’espolsés la mandra amb una claca d’orelles. Es va dirigir cap al menjador deixant la cuina enrere, inexistent, va baixar totes les persianes, va tancar els llums, i després d’haver-se descalçat va procedir a asseure’s en la seva poltrona envellutada. La gent que mirava a través de la finestra va optar per marxar. El gos, rutinós, va jeure al jaç amb gest parsimoniós mentre ell es quedava allà, encastat, mirant-se l’ampolla fixament, desafiant-la quasi bé. Passats uns instants va procedir a acaronar el tap de l’ampolla lentament. El gos, advertit de les intencions i amb cara de pànic, es va enroscar al jaç com un centpeus. Amb un gest ràpid va obrir l’ampolla i va deixar caure el clatell sobre la poltrona al mateix temps; i li va canviar la cara.

Va començar a sentir les notes que udolaven mentre sortien del vidre i envaïen tot l’espai; els llibres van començar a fer tremolar els prestatges i queien desordenats sobre el terra de fusta. Les lletres, perduda la rigidesa de costum, van esdevenir fils negres que s’arrossegaven com serps desfent l’ordre imperant i deixant un rastre de babes negre per on passaven. Les figures dels quadres van trencar els vidres i van saltar a escena lluitant entre sí, com si la glòria d’una nació estigués, més que mai, en joc. El gos intentava esquivar les notes que rebotaven a les parets en una mena de foc creuat de sostinguts i bemols. Per la porta de la cuina es va començar a intuir un fil que sortia... era el turmix, disposat a sumar-se a la festa... Va anar directe, com si ho sabés, al prestatge dels llibres de didàctica i en va fer un estrall de papers de colors que semblava confetti de carnaval. Mai Lipman havia lluït tant!!

Amb aquella gresca i tothom alienat ningú no es va adonar que tocaven el timbre; la Clara, en veure que ningú no obria, alarmada, va treure les claus amagades sota el test del costat de la porta i va obrir ràpidament deixant caure les bosses a terra. No podia creure el que estava veient. El pànic es va apoderar d’ella i per un instant va semblar que tenia la intenció de fer mitja volta i fugir, però va fer el cor fort. Calia afrontar-ho. Es va dirigir al garatge ràpidament i es va fer amb la destral que estava penjada darrera la porta. Va comptar fins a tres cents trenta-tres, va obrir altre cop la porta del garatge i, enfilant el passadís, es va dirigir cap al menjador tot lluitant amb les plantes carnívores que tenien les dents plenes de màximes clàssiques escrites en llatí; només en vaig advertir una: “Allà on no hi ha saviesa no és fantasia el que cal, sinó discreció”. Per fi va arribar al menjador i es va adonar de la situació, de la magnitud de la tragèdia. Amb un salt ràpid es va plantar just al davant de la poltrona i va tancar l’ampolla ràpidament. En Ferran llavors es va adonar de la seva presència, però ja era tard. Aquell vespre hauria d’anar a dormir sense sopar, com a mínim. La venjança de la Clara s’hauria consumat llavors, i la meva, ara.

Temps al carrer

Agafo amb força el rellotge i li forço les manetes; una volta i una altra. El meu esperit, llogat ara a un verb impersonal, corre travessant ombres lluny de mi. Recorre carrers estrets i s’atura a cada instant, a cada plaça, per beure d’algun llibre abans de seguir polint les soles de les avarques entre carrers interminables; carrers units per places petites, minúscules derrotes geomètriques que, com fa la sàvia anatomia humana, enllacen destins que no són el mateix, que tenen poc en comú, però que no s'entenen ni poden viure l’un sense l’altre.

I com que cap relat no és digne d'anomenar-se així si la realitat no s’hi pot desdoblar, aquí resta l’altra part; la matèria vil, el jo real, empíric i racional, esperant un miracle de l’alquímia i avorrint-se entre de converses previsibles, cursos de pragmatisme accelerat i intents frenètics de donar més voltes al rellotge; el rellotge al qual un dia vaig ser regalat.

Tres mil sominis sobre la sorra

A mida que s’allunyava de la gent, el silenci oferia més i més pressió; podia sentir com el silenci l’oprimia mentre només tenia esma de veure’s les sabates avançar de forma intermitent: ara el peu dret, després l’esquerre. El cap sempre avall, l’esquena sempre corbada. Passa rere passa, hora rere hora.
No hi és que hi hagués silenci, sinó que el silenci ho era tot. No se'l sentia sinó a ell. Quan tenia un moment de valor i en un llampec d'esma gosava aixecar la mirada, no veia sinó sorra i cel. Havia caminat molt, però ara era enlloc, vestit de silenci i rodejat de sorra i cel. Res havia canviat de feia dies, però en aquell instant es va sentir més sol, encara.

De sobte un regal inesperat; arrencà a córrer en direcció a l’únic arbre de les darreres cinc-centes mil passes i set dies de set. Però en arribar aquest havia esdevingut, com si d’un joc de crueltat es tractés, sorra sota el cel. Va deixar caure els seus genolls clavant-los en l’arena mentre rumiava quin dels déus podria tenir tan poca compassió. Somiava enfonsar les mans a la terra argilosa i modelar amb ella una figura amb qui intercanviar unes paraules; somiava els seus dits fent lleugers moviments circulars que donaven forma a les seves espatlles, somiava el moment en què els seus llavis estiguessin imperfectament moldejats; tan imperfectament, que el bes fos l’acte inevitable i últim que li donés l’alè de vida.

Va esperar tres mil somnis assegut sobre la sorra, sota el cel, però ella mai no va dir res.

... El bic cristal escriu normal

Volia escriure la novel•la del segle XXI, i no podia fer-ho sinó en “format mòbil”. Concretament tenia un Nokia 609 amb uns botonets petits que convidaven a tallar-se les ungles molt més sovint del que recomana la Societat Protectora d’Animals. Finalment, just al llindar del desdoblament de personalitat, els reis van dur-li el regal més esperat: un “Bic cristal”, que escrivia normal. De cop i volta el mon va esdevenir un altre. Podria ser escriptor. Ell pressentia que res no podia tornar a ser el mateix; tanmateix, veia el futur clar i evident com qualsevol de nosaltres recorda el passat, i és per això que ja assumia que la glòria i el reconeixement serien necessàriament el marc de la seva existència de llavors endavant.

Aquella nit no va poder dormir pensant on guardaria el Bic, fent salivera mentre somiava, despert, com aquell deixaria anar de les seves entranyes el líquid preuat i negrós que conformaria els signes que haurien de marcar l’esdevenir literari dels futurs cent? dos-cents? mil anys? Com firmaria? Firmaria? Es diria igual? Quant temps sobreviuria a partir d’ara sense medicació? Canviaria la forma de vestir? Podria seguir fent-se càrrec del gos? Quines ulleres li quedarien millor? Seguiria escrivint en paper reciclat?

L’endemà va començar a escriure unes línies, i fou tant confortador el resultat, que va començar a deixar anar la seva imaginació... es va veure de cop i volta encastat en una butaca de pell, Martini en ma, oliva en boca, enmig d’un munt de literats que li besaven els peus al mateix temps que d’altres corrien a posar-li un barret fet de retalls de relats insulsos escrits per anteriors premis “Nobel”. Els que no corrien ni eren asseguts, punxaven més olives en escuradents de fustes nobles bellament treballats amb la seva esfinx. Arreu rebia les aclamacions de la gent. Rebut com es rep la pau enmig la guerra, o com es rep el menjar en la fam, va començar a esbrinar de què parlava Francesc Pujols després de marxar sense pagar dels millors restaurants, esgotant arreu les espècies més cares de les cartes més refinades. Els mossens treien l’estora roja de portes enfora per tal de mostrar als (pocs) feligresos que quedaven dins l’església el camí de la veritat i la llum que els hauria de guiar pels segles dels segles.

S’havia convertit en l’ideal platònic d’home (genèricament) en el sentit fort del terme. Era tot allò del qual tots i cadascun dels homes sobre la pell de la terra volien participar. Simpàtic, jovial, llest, bonic, educat, l’amic que tothom volia tenir, el gendre de totes les mares, l’amant de totes les dones, el deixeble de tots els mestres i el mestre de tothom. Les televisions cada cop tenien menys feina en programar, donada l’evidència del que demanava l’audiència; audiència, i no audiències, perquè només era una l’exigència: El volien a ell. Sempre. En directe o no, en imatge o enregistrament sonor, posant la veu a la sèrie de la tarda, anunciant el seu xampú, els mitjons d’anar a dormir o el seu cotxe; debatent (en soliloqui) de manera interessada sobre la pel•lícula que ell mateix havia protagonitzat, tocant en solitari en un concert benèfic multitudinari pel tercer mon, o bé ensenyant-nos sobre el terreny com nien les gavines (blanques) quan plou de vent si no estan constipades. Tot això succeïa mentre el col•lectiu d’editors besava amb passió totes i cadascuna de les rajoles que trepitjava i, a fe, que la terra brillava més (literalment) amb la seva sola presència.

Seguia pensant... com s’ho faria per rebaixar el seu èxit, si aquest resultava insofrible? Certament allò resultaria del tot insuportable! Hauria de contractar negres literaris? Però no es podia permetre que algun d’ells marxés de la llengua!! Els hauria de matar, com varen morir els egipcis que van construir els túnels secrets de les piràmides. Quin goig i quin honor tan refinat el de poder morir per una causa tan noble, pensava en veu alta mentre ell mateix assentia. Com m’ho pagaran això? es preguntava, això sí, retòricament, ja que la majoria de bancs disposaven de comptes oberts al seu nom (càrrec a l’estat) amb possibilitat de disponibilitat d’efectiu il•limitada.

Amb això, quan es disposava a buscar a les pàgines grogues el telèfon del col•lectiu de “negres literaris” es va donar un cop, justament al bell mig del front, amb la porta del menjador, on hi havia escrit un sol mot. Hi deia... ‘no’.

Moviments infèrtils

El foc li calfava l’esquena mentre mirava a través de les gotes que lliscaven vidre avall. Les ombres sorgides dels racons més silenciosos tenien un lleu moviment que semblava voler acompanyar els moviments del pensar; moviments confosos i infructuosos davant la impotència de donar forma de poesia al pensament. Va deixar la ploma i es va posar les mans a les butxaques un instant, abatut, enfront del foc. Mirant a terra. Darrera, les gotes seguien lliscant vidre avall i els moviments seguien donant tombs, ara en cercle, després en espiral; ell restava imbuït mirant-se els dits dels peus palpitar a través de les sabates. Llavors va fer un pas enrere, en el precís instant que va notar els pantalons cremant-li les cames. Va treure's les mans de la butxaca, i a una prolongada inspiració semblava que li seguirien, ara sí, unes línies, però els moviments seguien en cercle. Va expirar, prolongadament també.

El dia semblava escapar-se irremeiablement. Caminava tot voltant l’habitació, carregant primer el pes a la cama dreta, després a l’esquerra, i seguia mirant per moments a través del vidre un xiprer que, amb el vent, semblava voler-lo acompanyar i es balancejava personificant la nostàlgia; personificava el que ell no acabava d’aconseguir parir. De cop una pregunta el va assaltar: Els arbres es movien amb el vent? o potser el vent sorgia precisament del seu "moure's"?. Es va guardar de respondre ràpidament, a fi de no errar. A mida que caminava, el seu pensar deixava petjades enrere, just una mica per sobre de l’ombra, que també l’acompanyava, resignada, al voltant de l’habitació. El pensament es diluïa per moments, a mesura que creixia un mur davant els fulls. Llavors va desitjar ser ocell, va desitjar que els moviments del pensar es convertíssim en plomes, va desitjar-ho immensament. Seguidament va deixar la ploma sobre la taula, va posar un tronc al foc i les mans a la butxaca mentre mirava lliscar les gotes vidre avall. El dia, avui, s’escaparia definitivament.

Metafísica i química a flor de pell

Perdut en el temps i sense consciència de subjecte, em desconnecto el mecanisme i abandono els meus ulls al magnetisme únic que ho regeix tot. Em rendeixo a la substància única.

Els ulls, ingràvids, busquen un i altre cop de forma subtil, però obsessiva, la referència. El magnetisme és tal que la resta del cos comença a actuar de forma estranya, cada part es descoordina i començo a deixar de ser. Sóc sol. O potser hauria de dir millor que totes i cadascuna de les meves parts eren allà. Deixo de percebre la sensació "d'ésser-en-el-mon-amb-la-resta", sensació que fuig com les rates fan el propi en els naufragis. Puja la tensió i la coordinació desapareix fins a nou avís de sensatesa.

Els ulls, com pèndols que oscil•len en l'ambient, com cossos que es desplacen en el buit, segueixen essent l'únic vincle amb el conjunt de parts que corresponen al subjecte que era tot just fa una estona. Els glòbuls gaudeixen autònomament del plaer de desafiar la gravetat, la responsabilitat i el sentit comú, limitant-se a tendir al centre d'interès. De cop son quatre els ulls que oscil•len en l'ambient sense vincle a cap subjecte concret; de fet, hi ha cops que tenen dubtes referencials, es confonen al retornar al subjecte d'origen.

La cavitat ocular fa estona que es buida. Menys mal que no som en guerra, perquè els ulls fa estona que han deixat l'interior del subjecte, millor dit, del receptacle, absolutament desprotegit i a la vista de tothom; qualsevol es podria atansar i aprofitar la debilitat per mirar a través de la cavitat, com qui mira a través de dues finestres rodones, què succeeix dins aquell coi de recipient, aparentment buit de cap cosa sospitosa de ser un subjecte. Ja us ho avanço: Hi havia Química a punt d'explosionar. El subjecte? encara era dins el glòbul dret, enganxat a la retina, gravitant, tendint a l'interior de l'únic punt d'interès...